27 de desembre, 2010

Copa Nadal o crònica d'una mort anunciada

Tot va començar com comencen les grans gestes: reinvindicant la virilitat dels presents i enaltint la èpica de la circumstància. Fer la Copa Nadal no és moco de pavo. Almenys per a mi. Nedar 200 metres protegit d’un banyador i barret de piscina, al port de Barcelona i a l’hivern (12º), era jugar a una espècie de ruleta russa: morir per hipotèrmia, morir per ingestió d’hidrocarburs al port de barcelona, morir per un trencament de fibres causat pel xoc tèrmic o sobreviure. Jo olorava la mort propera. Suc apart, a gran distància de la resta, la meva gran preocupació era la temperatura. Dies abans havia fet “entrenaments” consistents en flagelar el meu cos amb dutxes de 5 minuts amb aigua freda i banys de gel al gimnàs. No obstant sempre em retirava perquè no aguantava i em marejava. Intuïa que tenia poques qualitats per triomfar en la prova. La vida.


Els aspirants a fiambres vàrem ser finalment tres: el Pau, el Víctor i un servidor. La resta es van defecar a sobre i no van venir.


Dia de Nadal, 11:00 am. Maremàgnum. Em llevo i la meva creativitat es dispara imaginant excuses per tal de no haver-hi d’anar. L’ultraflato s’apodera de mi. El problema va ser que dies abans ja havia manifestat a tot el meu entorn que hi participaria. Vaig desitjar que caigués un meteorit i que s’anulés la cursa, o bé que algú dels presents també es rajés. El Víctor em va amenaçar durament si em retirava. El Pau em va parlar d’empenediment si no la feia, etcètera. La pressió i l’honor varen fer-me sortir del llit. Arribava tard. Sense esmorzar, vam pillar el metro amb el Pau i aviat vam trobar el Víctor.


Vestuari precari. Bossa regal. Ens canviem i ens fiquem un barnús. Ens pinten amb tàquer un número a l’espatlla. Em sento un tipo duro. Passegem pel Maremàgnum i semblem exhibicionistes. Jo menjo panses, avellanes i mitja pastilla de xocolata que després acabaré vomitant (flashforward). S’apropa la hora. A totes les categories hi ha flipats vestits de Reno o de Sirenita o gent grassa (envejable). Gent que va a passar-ho bé. A la nostra no. A la categoria absotula està plena de waterpolistes mazats i penya que va a fer marca. Passem els controls i el Víctor treu Vaselina. Ens untem. Cridem i aplaudim per generar calor (estem en banyador i descalços i bufa vent). Tot però és absurd, perquè ni estem suant ni res convida a refrescar-nos. Comença el compte enrere. Accedim a una plataforma mòbil que ens portarà enmig del port i serà l’inici de la prova. El terra està moll i se sent olor de petroli. Ara ja tot és irreversible. Ens freguem i fem saltirons absurds per generar calor inexistent. Pau crida “Espartanooos”, la gent contesta. A fora, a terra ferma, un fotimer d’espectadors ens observa.


Arriba el moment. Sense cap puto compte enrere: un crit de “YA!”. La gent es tira embogida a l’aigua. Procedeixo. Minut 0: caos i hiperventilació. Empasso aigua i nedo crol. Als 50m els braços moren i em costa respirar. Estic immers en un infern però he d’arribar al final. Nedo esquena per alliberar el tòrax de la fredor. Mareig i pressió al pit. Emcagoenlaputa. Però impossible abandonar. 4 minuts d’agonia. Sortim de l’aigua, ens trobem al Josep Casal i ens fa una fota. M’assec el terra exhaust. Martillazos al cap i ganes de potar. Algú em serveix un sopa calenta. L’instint de supervivència em fa aixecar, vestir i buscar un raconet per extreure les avellanes, la xocolata i el petroli. Fantàstica experiència que no repetiré mai més. Compartim impressions amb els presents. El Pau diu que tampoc repetirà i el Víctor diu que l’aigua no està tan freda. Sense cap mena de dutxa i deixant que el fred penetri, marxem somrients cap a casa sabent que ha sigut una puta merda però que l’experiència viscuda i el repte assolit han valgut la pena. Gran dia de Nadal.

15 de desembre, 2010

Avui

No m'agrada haver-me de sentir especial en un dia senyalat. Em costa celebrar-ho. Prefereixo les felicitacions inesperades de la gent estimada. Al final però, per A o per B un sempre acaba fent alguna cosa. En el fons és sa i està bé. Un brindis a la vida.

No obstant, ja que se suposa que en el dia d'avui jo sóc el protagonista, el que m'interessa més és assegurar-me la celebració interior. Aquesta sí que no me la vull perdre. No vull que les llums de Nadal o l'agenda apretada restin protagonisme a les reflexions que es desprenen d'aquest moment. En dies com avui, inevitablement ens acabem retrobant amb nosaltres mateixos. Mirem endavant, mirem enrere. Sentiments contraposats s'apoderen de la persona.

Avui em ve de gust fer bé la digestió. Sense pretendre-ho faig balanç. Encerts, fracassos, somnis per conquistar, persones que m'han acompanyat. Sense pretendre-ho, la meva brúixola es reorienta. Faig resums del que he fet i de cap a on s'encaminarà la meva vida. Me n'adono que sóc vulnerable davant la inexorabilitat del temps. Reconec els meus errors i reconec també com he après a superar-los. Em sento jove, amb empenta. Acceptant les normes del joc. I mentrestant, una sana confusió m'embriaga.

Avui faig 25 anys i em sento afortunat

29 de novembre, 2010

Article publicat per un ciutadà del futur

Any 2014. La tensió amb en Mariano president espanyol és insostenible. La pixarada popular encapçalada per Mohammed Jordi -alter ego d'Óscar Andreu- al Valle de los Caídos ha fet molt de mal. La immolació de Losantos al fossar de les Moreres també accentúa la crispació. El concert econòmic ha estat insuficient i la gent té gana. La declaració unilateral d'indepedència comença a dibuixar-se al parlament. L'Artur -alopècic- ens ha defensat amb prou dignitat, però l'empenta del moviment independentista no té fre. Laporta i Carretero -per fi associats- segueixen les directrius de l'ideòleg refundat Carod Rovira. Quim Monzó -conseller de Cultura- dissenya una constitució catalana amb idees fresques de peu de carrer. Arcadi Oliveres -conseller de Pau- declara "ja no hi ha marxa enrere". Joel Joan es tatua un burro català a la cara. Josep Anglada involuciona i el Zoo de Barcelona l'incorpora al costat dels suricates. Montilla -embogit en un frenopàtic- segueix repetint "viscA Catalunya". Rivera abandona Ciudadanos i fitxa a Belén Esteban. Junts monten el PPP (Partido Princesa del Pueblo) de cara a la propera legislatura. Pep Guardiola -candidat presidenciable- pacta amb Laporta i Carretero, junts comencen a moure fils per internacionalitzar Catalunya a Europa. L'activista i cantant de Brams -Titot- anuncia en el diari Ara que "després de 300 anys, avui recuperarem el que és nostre".

23 de novembre, 2010

Decreixement

"El primer que s'ha de fer per sortir del pou, és deixar de cavar"
Proverbi xinès

Decrecimiento - Carlos Taibo from ATTAC.TV on Vimeo.

22 de novembre, 2010

Ereccions al parlament

Costa encaixar al 100% amb un partit. Hi ha qui vota per eliminació, per tradició o perquè està conveçut d'un ideal. A priori a mi m'ha costat entrar en l'engranatge de les eleccions, inicialment desencisat per les males praxis a les que estem habituats (hipocresia i corrupció). I més tenint en compte que les veritables decisions no les prenen els polítics ni el poble, sinó les empreses i els interessos econòmics. La política doncs es fa indigesta i sovint decepcionant. Espuma. Fred polar. Paper mullat.

Boicot? A les empreses sí. Però no a la política. Costa no obstant tornar a tenir fe. Les eleccions però no n'han de tenir la culpa: és una eina que cal utilitzar a fi de bé. Per la democràcia i per la llibertat i per la responsabilitat que tenim com a ciutadans. I particularment em produeix trempera quan veig tant de revolt als mitjans, a les enquestes, a les converses de cafè. M'agrada que gent adormida políticament parlant, se senti interpel.lada i s'intenti posicionar. Em reconcilia amb la política. M'agrada que hi hagi partits plurals. Coneixem els peixos grossos (CiU, PSC, PP...) però hi ha una amalgama d'òptiques ben diversa i ben desconeguda com per exemple partits anticapitalistes (Des de baix), partits dels pensionistes (PDLPEA) o partits a favor dels lliures accessos a la cultura (Partit Pirata). Vegis wikipedia.

M'agrada que la gent indagui, que no vengui el seu vot, que exigeixi compromisos, que despotriqui i insulti quan és merescut. Gent que intenti establir ponts, afinitats, pactes morals. Ningú té porexpan al cervell, tothom pot dir la seva. Que la gent surti de casa i vagi a votar!

En fi, gaudeixo molt d'aquests dies. La prèvia a l'orgasme de la democràcia: les ereccions.

Que guanyi el millor -o el menys pitjor-.

Salut

15 de novembre, 2010

Gran ruta pel nord

M'agrada l'accent basc. La cadència, el mecagoenlaostia entranyable.

M'agrada que quan et quedes atrapat en una pista forestal -enfangat, sense gasolina i traït per culpa del GPS-, apareguin veïns que et foten una colleja "pero mira que sois burros" i que alhora et cuiden i t'obren les portes.

M'agraden els pastos, els caseríos, camps de vinya per fer txacoli. El litoral de Getaria: contrastos de cel, mar i verd natura.

M'agrada el Petritegi -o sidreria infinita-. Al crit de "txotx" tothom de peu i a fotre un lingotasso. Totalment saludable. Gran eina per fer caliu.

M'agraden les onades de Zarautz. Reventant contra les roques i perseguint surferos atrevits.

M'agrada el suport incondicional de la gent animant els corredors a la cursa Behobia - San Sebastián.

M'agrada menjar de peu pintxos tremendos i zuritos de sidra. M'agrada escarciar. M'agrada tirar sidra al terra. Contra menys importància li dones al fet d'escarciar, més professional ets.

M'agraden els personatges autòctons que Déu sitúa enmig el teu viatge i t'ensenyen l'ABC de la vida.

M'agrada la companyia. La que et fa riure, la que et fa créixer. La de tota la vida i la que no t'esperes.

M'agrada fer camí amb tu.

Obrirem una ampolla de cava per brindar pel País Basc.
Agur eta gora Euskal Herria!


30 d’octubre, 2010

Sobre la felicitat...

"Hem comprat amb diners que no teníem,
coses que no necessitàvem,
per impressionar a qui no coneixíem o no ens queia bé,
amb diners que estaven avalats amb actius que no valien el que costaven."

Escoltat avui a Cor Obert en un capítol de Bricolatge Emocional (TV3)

29 d’octubre, 2010

Indistingible

És brutal l'avanç de la tecnologia aplicada a la robòtica. Aviat conviuran amb nosaltres robots que empatitzaran, que ens ajudaran a pendre decisions, que interactuaran en la nostra quotidianitat, diluint els nostres esforços físics i mentals. La intel.ligència artificial serà una arma poderosa, que s'haurà de controlar i legalitzar. I aquest futur ja està a les nostre mans. Sinó mireu aquest androide espectacular amb pinta de japonesa. Més d'un inclús pensarà malament.

Bon cap de setmana i feliç pont-homenatge als difunts.

Salutacions

27 d’octubre, 2010

Com es mesuren les audiències

Interessant curtmetratge.

18 d’octubre, 2010

Incivisme policial



L'altre dia, una solemna parella de policies patrullaven cofois muntant a cavall. Sistema de vigilància pompós alhora que ineficient.

A la foto es veu el rastre que deixaven les bèsties, cavalcant pel carril bici!

La gent cívica que té un gos que defeca a la via pública, està obligada a recollir les croquetes.
En canvi, l'exemplar policia barcelonina deixa sense problemes les ensaïmades al carrer.
Collejote pel Sr. Potato Jordi Hereu.

Salutacions cordials i cíviques.

13 d’octubre, 2010

Toni Pons

Una trucada trenca la tarda i em comuniquen que ens has deixat. Glaçat, perdut. Una vida curta i intensa que s'esmunyeix de sobte. Em deixes coix i pensatiu, però m'honora haver-te conegut i haver compartit moments que avui esdevindran records immortals.

Gràcies pels trossets de vida i pel teu somriure i pel teu exemple que ha sigut referent per a TOTS.

Allà on siguis, descansa en pau Toni Pons.

Fal.lus


Trobat aqui: "La mejor felicitación para un nacimiento"

12 d’octubre, 2010

Apart dels taxistes que canvien de carril sense intermitent o la gent que dona menjar als coloms, hi ha una tercera situació que configura el pódium d'intervencions a peu de carrer: la gent que menja fruits secs, especialment pipes, i llença les clofolles a terra.

Avui és un dia especial perquè ha arribat la solució esperada: pipes Facundo inventa la bossa per recollir clofolles.
http://www.abc.es/agencias/noticia.asp?noticia=549951

Antropofobia en els Centres Comercials

Aquest cap de setmana he descobert que estic malalt. M'han diagnosticat "El Mal de A.C.C" o altrament dit "Antropofobia en els Centres Comercials". Es tracta de:

Un transtorn mental amb bloqueig al sistema central que apareix quan l'individu es barreja amb una multitud robotitzada que circula per un centre comercial, especialment botigues de roba casual + música electrònica d'ambient + perfums empalagosos.

L'escenari fou aquest cap de setmana a La Maquinista. Hi havia una important concentració de canelos amb elevat índex d'analfabetisme. Les directrius d'Inditex hipnotitzen i fan que l'individu busqui, remeni, suï, empenyi, faci cua, cridi i pagui com una ovella. Això m'altera.

Hauria d'estimar el pròxim sense estereotips. Hauria de ser més tolerant. No obstant, l'antropofobia en els centres comercials impedeix la canalització de les emocions i allunya el subjecte del seny. Els símptomes són tensió de tríceps, taquicàrdia i deliris.

En fi, necessito tractament urgent. SOS.

08 d’octubre, 2010

Dia d'avui

Una cosa que ha millorat:
El servei del Bicing està reprogramat i ara el nou software és "més intel.ligent": et dona la bici més propera encara que n'hi hagin menys de tres. Millora ha arriba ultra tard però que arriba.

Una cosa que ha empitjorat:
La segona hora de RAC1. Als inicis trobava que en Quim Morales era un tipus enginyós. Ara per mi està massa sobat, entren en bucles d'humor que pel meu gust només comparteixen ells. Per mi han caducat...

Una cosa que m'ha fet emprenyar:
Dona enmig el carrer tirant menjar a dojo als coloms. "Señora, esto es una guarrada" [senyalo la col.lecció d'excrements]. Resposta: "Oye y tú no cagas?". Contesto: "Sí, pero en el labavo". La dona embogeix i vomita el crit: "lamecoños". M'acomiado ficant el dit índex a la templa.
NOTA: ho he hagut de buscar: "sien" en castellà, "templa" en català.

Descobriments musicals:
Senyors Tranquil / Anna Roig i l'ombre de Ton Chien / El petit de Cal Eril / Uma / El Pescao / Rauxa_Dins d'una peixera / Kayo Malayo_Qui ens va parir.

Lectures actuals:
El viaje al poder de la mente (Eduard Punset) / El factor humà (John Carlin) / La bicicleta estàtica (Sergi Pàmies) / El mundo amarillo (Albert Espinosa).


Els reptes destil.len il.lusió i demà encetem Cor Obert. Estic molt il.lusionat. Tan de bo surti un grup ben xulo.

Arreveure

Salutacions

mikE

07 d’octubre, 2010

Clàssic post de retrobament amb el blog

Fa temps que no publico res. Suposo que he dedicat les energies a altres afers. Intuïció. Supervivència. Mudar la pell. Calia canviar alguns engranatges, acceptar nous lubricants, posar-ho tot en marxa novament... Dabuti. Per fi la cosa rutlla.

Comiats i benvingudes de la nova temporada:

Goodbye ETSEIB.
Goodbye ROCA.
Goodbye Andalusia.
Goodbye Marroc. Goodbye Toubkal.
Welcome Nou Projecte Final de Carrera.
Welcome Deutsch in EOI.
Welcome México.
Welcome Australia.
Welcome CV's i entrevistes de treball.
Welcome Associació, Cor Obert.
Welcome Batokam.
Goodbye temps d'anar de bòlit.
Welcome lectures, converses sense pressa, cançons.

Comiats optimistes que m'indiquen que he viscut. Novetats que m'il.lusionen de nou.

Fins la propera.


mikE =)

15 de setembre, 2010

Notícia important a El Mundo

Un informe revela que acabar con el hambre es más barato que ignorarlo

El hambre podría reducirse a la mitad en 2015 en algunos paises. | Efe

El hambre podría reducirse a la mitad en 2015 en algunos paises. | Efe

  • España está entre los países que más contribuye en la lucha contra el hambre
  • Ignorar el problema es diez veces más caro que luchar contra él

Combatir el hambre sería más barato que ignorarla y así lo muestra un nuevo informe que ActionAid y Ayuda en Acción ha publicado este martes. Según el informe, el hambre cuesta más de 350.000 millones de euros al año a los países pobres. Esta cifra es más de diez veces mayor de la que sería necesaria para reducir el hambre a la mitad en 2015 y cumplir con el primer Objetivo de Desarrollo del Milenio (ODM).

La Directora General de ActionAid, Joanna Kerr ha asegurado que "luchar contra el hambre inmediatamente sería diez veces más barato que ignorarla. Cada año de menos productividad del trabajador, mala salud y educación perdida cuesta millones a los países pobres".

"El coste no es sólo económico. Si los gobiernos no actúan ahora mismo, más de un millón de niños más podrían morir de aquí a 2015 y la mitad de África no tendrá comida suficiente durante diez años". Además, Kerr añadió que "invertir en explotaciones agrícolas locales donde reside el hambre es la mejor forma de evitar otra crisis alimenticia".

Hace dos décadas

El revelador informe añade que de los 28 países empobrecidos, 20 están lejos de reducir a la mitad el hambre para el 2015 y que si no fuera porque China se tiene en cuenta en el listado, el porcentaje de personas con hambre en el mundo sería el mismo que cuando se fijaron los objetivos hace dos décadas.

Los peores clasificados son Burundi, Sierra Leona y Pakistán entre otros. Incluso en la India algunos recortes en la agricultura en las ayudas destinadas a las pequeñas explotaciones han supuesto que casi la mitad de los niños y niñas del país estén malnutridos y que una de cada cinco personas pase hambre.

La inversión en pequeñas explotaciones por parte de Brasil, China, Ghana, Malaui y Vietnam redujeron el hambre. También crearonprogramas de protección social que ayudaron a la causa y Malawi, por ejemplo, redujo el número de personas que viven de la ayuda alimentaria de 1,5 millones a 150.000 en cinco años.

De las naciones 'ricas', Francia, España, Suecia y Canadá se sitúan como las principales donantes. Las naciones del G8 se comprometieron a donar unos 17.000 millones de euros en 2009 aunque ActionAid y Ayuda en Acción estiman que casi 11.000 millones son partidas antiguas incluidas en nuevos programas y que sigue sin determinarse cómo o cuándo se gastará el dinero.

14 de setembre, 2010

Festival de Blues de Barcelona

Proposta musicòfila i gratuïta d'aquesta setmana.

13 de setembre, 2010

Píndoles

Autodepilació
El passat divendres vaig gaudir d'una experiència inèdita. Gràcies a la combinació de diversos factors (pressió de certs estaments de la societat, cànons malèvols de bellesa, gusanillo per descobrir què senten moltes persones davant d'aquesta flagelació), vaig procedir a depilar-me el pit. Tinc (tenia) poc pèl i no va resultar dolorós. Més aviat un desafiament a la meva temprança i autocontrol. El resultat fou exitós, probablement repetible. Veet power.


Microsoft
Windows ha mort. Estic content d'haver enterrat un sistema operatiu ineficient i contaminant. Fins ara, la mandra de formatejar i buscar alternatives era important. El meu PC era un generós caldo de cultiu de virus i aplicacions paràsites a betsef. Però tot això s'ha acabat. Bye bye virus. I welcome processament chuscat de la mà d'Ubuntu (distribució de Linux) i gràcies a l'adquisició d'un MacBook Pro (iMovie, iDvd, Pro Tools 8.0....). En definitiva, ha valgut la pena treure la pols i tancar la porta a Microsoft.

Cap de Creus
Catalunya enamora i cada comarca té racons al.lucinants. Aquest cap de setmana vam descobrir la zona del Cap de Creus. Cadaqués i la festa major d'estiu (dit istiu), carrers blancs, estrets, aigües verdes, cristalines, platges empedrades i vaixells amb senyeres onejant. Per una carretera cap a la fi del món, amb precipicis i un mar majestuós a banda i banda, vam anar al Cap de Creus. Dinar al restaurant aprop del far (vistes xulíssimes i curri indi boníssim). Finalment vam passejar per Llançà, gairebé a França, ciutat pausada i ultra mediterrània, vam descobrir la tomba de Carles Sabater...


En fi, tot flueix.

Salutacions i feliç inici de setmana






08 de setembre, 2010

Gent sense sostre

Dades colpidores publicades a periodismohumano.com

Salutacions

19 d’agost, 2010

Geaphotowords

Odio quan l'ordre de notícies en un telediari és el següent:

1er. Onada de calor / Costes espanyoles farcides de turistes.
2n. Successos gore d'actualitat
3è. Polèmiques polítiques / Declaracions / Remenar la merda
4rt. Resultat d'una enquesta absurda
5è. Tragèdia a Pakistán / Vulneració dels drets humans / Catàstrofe humanitària al Congo
6è. Futbol

És un exemple absurd però representatiu del poc pes que té allò veritablement important, allò llunyà, allò que no ven.

Aquí una mica d'esperança, una petita finestra per conèixer el que passa més enllà dels interessos dels mitjans: periodistes free lance que destapen altres realitats.


Salutacions

12 d’agost, 2010

Una dada

Espanya dedica 50 milions d'euros cada dia en despesa militar.

Quina merda de país veï!

10 d’agost, 2010

Me n'adono que no ho puc preveure tot

La incertesa és com estar fent surf a la cresta d'una onada.

Podríem quedar-nos a la platja o deixar-nos endur per la corrent.

En canvi la incertesa és estar a dalt de la ona, on costa estar en equilibri: podem caure i haver de tornar a començar. La cresta però és des d'on més flueixen les idees, és des d'on més es disfruta de les vistes, de l'adrenalina, de la vida.

"La saviesa de la incertesa resideix en el desaferrament i en la certesa de les creences"
Deepak Chopra

------------------------------------
Article inspirat en el monogràfic de l'Ofici de Viure: Aprendre de Viure en la incertesa
------------------------------------


Salut, seny i bones idees,

mikE

09 d’agost, 2010

M'ha agradat / No m'ha agradat

Avui mha agradat

- Escoltar l'anunci de La Competència a RAC1 (el que imiten una traducció simultània): "Hey mother fuckers... - Hola estimats amics..."

- Tararejar "El Bequetero" al CD de les Santes (Mataró).
Juntament amb la cançó del "Salt de Plents" de la Patum i la música de castells dels castellers, és un dels meus himnes folklòrics preferits.

- Descobrir: SEMPITERN (etern, perpetu); GASIU (amb atenció excessiva en l'estalvi de diners) i ASCETA (que renuncia als béns materials i es dedica a la pròpia espiritualitat).

- Disfemismes "Espanya, país pati d'escola", "Espanya, país que abandona lentament l'Edat Mitjana", "Ecspanya" o "Ebrenllà".

- Llegir l'article del sempre lúcid José A. Pérez sobre Wikileaks.

- Màxima dèlfica "Meden Agan", altrament dit "Res en excés". Sentència compatible amb l'últim llibre adquirit: "La Sobrietat", del savi comunicador Francesc Torralba.

- Internet: instrument poderós. Premi Nobel de la Pau.

- La resposta de Carod-Rovira al Mundo quan aquest va sortir "guanyador" de l'enquesta sobre el personatge espanyol més odiat. Carod-Rovira ha contestat: "Siempre es gratificante que reconozcan mi trabajo a nivel internacional y que no pase desapercibido".


Avui no m'ha agradat

- Precisament l'enquesta del Mundo anteriorment citada. 1) A la puta pregunta ja etiqueten d'espanyol i a qui no s'hi sent 2) L'única finalitat és polemitzar i encendre el ventilador amb una bona tifa.

- Llegir tontament en una revista el final de Lost.

- Que la revista The Economist titlli Catalunya de "País de les prohibicions", per la polèmica del toros. Bravo per lo de "país", però llàstima per la caspa del titular, que l'únic que ha fet és alimentar les hienes de Madrid.
Crec que quan un fet social inclou malícia, dolor i tortura, la prohibició és un bé de Déu.

-Comentari: "Algunas imágenes pueden herir sensibilidades". Collons, no saps què t'espera però quan diuen això en una notícia vas directe a veure-la, si o no? Si realment un periodista creu que el contingut és nociu, evita-la o reenfoca la notícia!, crec jo.
Aquesta denúncia està inspirada en el modus operandi de TeleCinco. M'encenc d'ira. Voto la destitució del director de telenotícies de TeleCinco, per crims contra la humanitat, per innecessàriament gore, per hipersensacionalista, per tòxic i manipulador. Mort a TeleCinco.


Això és tot,

Salutacions fraternes i revolucionàries

Miquel Serra




03 d’agost, 2010

La mobilitat del futur

Dues interessants propostes per agilitzar el transport.

Ara és ciència ficció,
demà el pa de cada dia.


Més info: clica aquí

L'altra proposta és el tren que mai s'atura. I llavors com pugen els passatgers?

La resposta aquí. (no em deixa penjar el vídeo)


Salut i seny


mikE

27 de juliol, 2010

Sí rotund a l'abolició

20 de juliol, 2010

Cop de puny al planeta

Burrada ecològica.

1 segle perquè l'ecosistema es recuperi.
1000 km de platges afectades.
93.000 demandes.
Incendis provocats, emissions de CO2, cadena tròfica reventada.

Que cap responsable en surti impune!
















FONT: BBC Mundo

19 de juliol, 2010

Carrotmob

O el poder dels consumidors.

Interessant iniciativa aquí.

Salutacions i una forta abraçada!

14 de juliol, 2010

Què faig si...?

En una botiga, bar, restaurant, supermercat o en d’altres llocs d’atenció al client de qualsevol empresa, la persona que m’atén i a qui m’adreço en català em demana que canviï d’idioma o em deixa clar que no m’entén. Què haig de fer?

RESPOSTA:
En aquest cas ningú ens pot exigir que canviem d’idioma. La legislació diu clarament que: “Les empreses i els establiments dedicats a la venda de productes o a la prestació de serveis que desenvolupen llur activitat a Catalunya han d’estar en condicions de poder atendre els consumidors i consumidores quan s’expressin en qualsevol de les llengües oficials
a Catalunya.” (Article 32.1 de la Llei 1/1998 de 7 de gener, de política lingüística). Per tant,
no canviarem d’idioma.

En tot cas, podem demanar que ens atengui algú altre que sàpiga català i, si no és possible,
o això implica temps d’espera o altres dificultats, podem fer una queixa a l’empresa,
dir-los clarament el reglament que incompleixen i demanar el full de reclamacions;
o, si més no, fer la reclamació posteriorment a l’Agència Catalana del Consum, a l’Oficina
de Garanties Lingüístiques o mitjançant alguna altra entitat intermediària.
Cal reconèixer, tanmateix, que les denúncies per incompliment d’atenció oral al client són
difícils de demostrar. En cap cas entrarem en discussions filosòfiques, ideològiques o de
coneixement o no d’una llengua o altra, simplement hi ha uns dèficits d’atenció al
client i d’acompliment de la Llei.



-----------------
Fragment extret de la guia "Què faig si...?" editada per Plataforma per la Llengua.
Pots trobar més situacions clicant aquí

13 de juliol, 2010

Calma!

Cap de setmana esquizofrènic.

Em preocupa el poti poti de Pops Paul barrejats amb empreses miòpiques i felines que no saben comptar persones, el poti poti que mescla distorsions periodístico-mesetàries i petons ensucrats a la Carbonero. Opinions per tots els gustos, amanit rere un marc surrealista d'estelades i rojigualdes. Indigestió!

Davant d'aquest caos he hagut de fer un exercici per gestionar els impulsos. Progressivament m'he exigit tolerància i he hagut de diluir pensament talibans. Ni de conya ho he aconseguit:


- "Tan de bo els jugadors catalans es neguin a jugar la final del mundial". Ressó mundial i implosió d'espanya. [Calma!]


- Declaracions sagnants per part de mitjans espanyols. Ultra manipulació d'imatges de la manifestació i titulars zero representatius. "Cop de puny de 1.500.000 catalans, independència o mort". [Calma!]


- Inexistència de reconeixement de que més de la meitat de jugadors de la Roja -o de la Azul Mahón, pels més pelaos- són o bé blaugranes o bé catalans o bé gestats a la Masia. "J.J. bomba lapa". [Calma!]


- Unitat no és uniformitat! I em refereixo a la unitat de Catalunya. No a la unitat espanyolista que es busca a cops d'anticatalanisme. Catalunya, poble immadur, ha de treballar l'alteritat. El premi és que la força col.lectiva acabarà sent més forta que la suma de forces individuals. Per això és imprescindible tenir líders intel.ligents, intel.lectuals empàtics i bons estrategues. Adéu als polítics sodomites si us plau! [Calma!]


- Líders. Com digué Llach "cal que neixin flors a cada instant". Espero que després de la manifestació, es gesti un partit, una entitat, un nosequè que li sudi el rabo les eleccions, que no pensi a 4 anys vista, que es desvisqui incondicionalment per Catalunya i que porti tatuat el compromís per la independència! [Calma!]


- Independència. Tocar fons a tots els nivells implica fer balanç. El poble català, covard o assenyat depen de com es miri, ha d'encarrilar-se cap a la construcció d'un nou panorama. Prou robatoris, prou mentides. Més memòria i endavant les atxes! [Calma!]


- Em tornaré boig sdaQAEFTGQSF wtf!


--------------

La feina ben feta no es pot realitzar en calent. Em poso com a antiexemple. A partir d'ara m'exigiré més serenitat per encaixar tot el ventall de realitats que té el meu país. I per cert, felicitats a la selecció espanyola pel bon futbol, més que per la copa, pel joc alliçonador partit rere partit que han sabut transmetre.

En fi. Calma. Ufff...

Calma no serà passivitat ni oblit ni inconformisme. Calma serà no aturar-se, mastegar cada pas, consolidar el camí. Credibilitat i referència. A partir d'ara, cuidem-nos amb calma i seguim caminant fidels a la utopia.

Com digué Titot, "fem del senzill, triomf inevitable".

02 de juliol, 2010

Som una nació i volem decidir amb llibertat

"En un espai amb sostre baix pots fer tres coses.
Una, acotar el cap.
Dues, fer-te més petit per encaixar-hi.
I tres, obrir la porta i marxar.
Jo prefereixo l'aire lliure.
S'hi respira millor i pots dur el cap ben alt"

Fragment de l'article "Resposta?", de Patrícia Gabancho, diari Avui
(2 de juliol de 2010)

-------

Vull compartir una llista d'Spotify que he creat. (Entra-hi i copia el link al teu Spotify)

Una abraçada fidel a la utopia!

mikE

27 de juny, 2010

Protector solar

Interessant video.

Una abraçada,

mikE

17 de juny, 2010

Ronnie Lee Gardner

No serà un accident, no serà un acte exemplar, no il.lustrarà el bon fer d'un país presidit per un premi Nobel de la Pau, no apagarà la fúria de la família de la víctima.

Tan sols espatllarà una altra família. Serà irreversible, premeditat i calculat, serà la venjança primitiva de la llei del més fort, serà un ull per ull, serà vestir-se d'assassí, serà tacar-se les mans de sang en nom de la justícia.

Demà se'l carreguen.

Qui pot aturar els engranatges d'aquest país i de molts altres que contemplen la pena de mort?

Autòmats, vísceres, titelles o persones. De vegades no sé quina fauna habita el planeta.
Salutacions
-----------
Link al vídeo que va adjuntar Raül. Amnistia Internacional, "Death to the Death penalty".

06 de juny, 2010

Martí Boada

Una entrevista interessant.
"Per bombejar un litre de petroli necessito un altre litre de petroli".

Model energètic esgotat.
N'hi ha prou amb les energies alternatives? Aposta pel decreixement.


Salutacions

mikE, endinsat a l'època d'exàmens.

27 de maig, 2010

Llarga vida a Lost

Quan alguns es retorcen decebuts amb el final de Lost, quan altres elogien la sèrie, la trajectòria i el bon sabor de boca que ha anat destil.lant... jo, desfassat també en el temps, encara vaig per la meitat de la història. Concretament temporada 3 i un grapat de dubtes epistemològics.


Visc impermeabilitzant-me de comentaris, spoilers, gent tòxica que m'intenta explicar que "els reis són els pares". Els mitjans de comunicació es debaten entre exposar la sèrie Lost en genèric o entrar en detall i reventar-ho tot. Jo he de fugir d'això, taponant-me oïdes i evitant enfocar la mirada a revistes i diaris.


El més complicat és que la maleïda curiositat em devora... de tant en tant em radicalitzo i entro uns milisegons a Lostpedia i faig un imprimir pantalla mental del que veig, immediatament em retiro. També acostumo a ficar noms a "Google Imágenes" o pregunto informació a tot quisqui aviam si cau alguna pista. És el debat intern i absurd d'aquell que no sap veure una sèrie, d'aquell que preten ser responsable, que pot però no vol. En fi, com diria el meu mestre savi, "sóc víctima de la societat de la immediatesa". He de treballar la contenció. Val a dir no obstant, que afortunadament la sèrie la miro amb la xicota (a un ritme pausat) i això és un què (i un plus).


Total, que estic content de poder seguir mastegant la sèrie una bona temporada, gaudint de cada comentari examinat minuciosament, de cada rostre, de cada detall... bravo, Lost.

21 de maig, 2010

Bikram Ioga


Invitació temptadora feta realitat.
Pau Claris amb Gran Via. Barcelona.
Un escenari misteriós i potencialment freak.

Amb aquests ingredients ahir vaig participar d'una sessió de Bikram Ioga: 90 minuts de postures plastelinoides, a 40º de temperatura ("per prevenir lesions y eliminar toxines"). Excepcional.

La gent era mística, alliberada, anava semi nua amb un senzill tapa-rabos, físicament curtida i amb vida interior cultivada. Capacitat respiratòria d'iron man.

A la mitja hora jo estava estirat panxa enlaire delirant, deshidratat i lipotímic. Després em vaig recuperar. No obstant, tot i la manca absoluta d'hàbit m'agradaria repetir.
Per cert hi ha una oferta d'una setmana amb 7 classes consecutives per 15€, apart pots dutxar-te i et donen te.
En fi, va ser una estona xula per desconnectar i descobrir un món força interessant.
Com va dir el professor savi que ens va fer la classe,
Namaste
Bon cap de setmana!
PD: Gràcies I.G.J per la proposta i les converses delicathessen. Ets un crack ;)

20 de maig, 2010

A preu d'or

Marges comercials d'alguns productes d'ús convencional:

- Vi pres a un restaurant: 200%
- Crispetes venudes al cine: 900%
- SMS: 6500%

Sóc un analfabet i em pregunto per què passa. Ignorància del consumidor? Permissivitat de les administracions?

WTF!
BOICOT.

18 de maig, 2010

Puto metro

Cada cop que agafo el metro de Barcelona em sento com un hamster atrapat apunt de morir per fatiga tèrmica. La meva salut es ressenteix constantment de les fluctuacions de temperatura. Moriré jove per culpa del metro.

Suo, em descordo la camisa, m'empasso aires carregats, s'evapora la suor, tinc fred, estornudo, entro en un vagó i m'amputen els dits dels peus per un principi de congelació. Zero saludable. A partir d'ara: puto metro.

Antigament, el puto metro comptava amb ventil.lació forçada i respiradors a l'exterior. A tot arreu es gaudia d'una temperatura constant i acceptable. No era com una cova, fresca, però tampoc era una fregidora malèvola. En els últims anys però, s'ha abusat d'una obra del dimoni: l'aire acondicionat. Una tecnologia pecadora que ha seduït llars, oficines, cotxes i sobretot, el puto metro. Com a màquina frigorífica, el principi és simple. Tota la calor de l'interior del vagons, és expulsada a l'exterior (túnels, andanes, passadissos...).

El problema és que l'aire acondicionat al metro no està ben regulat. Per exemple, molts convois mantenen les portes obertes a l'inici de línia durant 15 minuts. Això implica un consum desorbitat i una ineficiència energètica insultant. A part les temperatures són exagerades i els sistemes de ventilació a les andanes ultra escassos.

En definitiva, molaria que els amics de TMB, a part de pujar les tarifes cada any, revisessin els sistemes de climatització en comptes de fotre anuncis sobre tonelades estalviades de Co2. Bla bla bla.

13 de maig, 2010

El sopar

Imagina’t que el teu jefe et convida a sopar a casa seva. Situació compromesa alhora que sorprenent. L’home es mostra molt atent i detallista, prepara amb il.lusió un àpat exquisit. Acceptes la invitació, et dirigeixes a casa seva. Salutacions, cordialitat, bon rotllo. Però t’asseus a taula i el món se’t cau a terra. Tot el sopar és una degustació de coliflor bullida, canapés de coliflor amb espuma de coliflor i esferificacions de coliflor, les postres són crema de coliflor i la beguda suc de coliflor fresquet. I tu odies la coliflor. L’home està pletòric amb el sopar excel.lent que ha preparat. Està desitjós de que t’agradi. Davant d’aquesta situació la pregunta és, i tu com reacciones?

Alguns s’ho menjarien per respecte, per no fer un lleig; altres, posarien excuses, “és que sóc al.lèrgic”; alguns ho tastarien una mica i després ho refusarien; altres, abans d’acceptar la invitació dirien què no els hi agrada, “vale más prevenir...”; alguns es negarien a menjar-s’ho, altres farien trampes i ho amagarien al tovalló....

Ahir. EADA. Conferència "Autoconeixement i eficàcia personal a l'empresa". Van fer servir aquesta situació per fer una metàfora: “I tu què et menges en el teu lloc de treball que no t’agrada?”. Quines reaccions tens? Potser t’has acostumat a fer allò que detestes, potser assumeixes que no tens més remei. O potser coneixes els teus valors i camines segons el teu full de ruta, passi el que passi, valent.

Algú va dir que si a través del sopar i d’empassar-s’ho tot i reventar, aconseguia un bon contracte i moria de fàstic, li seria igual que l’estigués esperant una ambulància: ho faria.

Missatge exprimible de tot plegat: en la mesura que un es cuida i es gestiona, serà capaç de treballar millor i de facilitar el treball als companys. Bon profit.

11 de maig, 2010

Somni

El mon de la informatica musical em torna boig. He vist fer anar pistes, midis, audios i samplers un munt de vegades. Pero mai m'he tirat a la piscina.

Enregistrar emocions en forma de cançons es una eina personal que m'obsessiona. Els obstacles son economics, el material es car i la obsolescencia dels components pot ser un handicap. Pero reconec que muntar un micro home studio es un somni que arrossego des de fot anys. I que collons, amb la meva primera feina he estalviat suficient per poder-lo materialitzar.

Avui escoltava a l'ofici de viure una frase que deia alguna cosa aixi com "el pensament nomes conclou, en canvi les emocions generen accions". I frisso d'emocio quan hi penso; es innegable que la il.lusio m'ha indicat el cami.

Avui doncs decideixo tirar endavant el projecte.

Per molts anys, salut i soroll

------

Perdoneu pels accents, un maleit virus incrustat al meu PC m'impedeix escriure correctament. Alg´´u t´´e algun remei per resoldre aix``o?

07 de maig, 2010

Acuérdate de vivir...

Amb aquest títol Ismael Serrano va presentar per segona nit consecutiva el seu últim treball. Ahir el vaig anar a escoltar a l'Auditori amb el meu germà. Impressions diverses:

El que més em va agradar
- L'essència. Un recital on la veu, la guitarra, la poesia i el missatge de l'autor impregnen les parets de la sala i impacten contra la consciència del públic. I fa tremolar.

- El fil conductor (sorpresa) que vehiculava les cançons i feia de coixí introductori als temes.

El que es podria millorar
- La banda. Pel meu gust era força precària i els arranjaments estaven poc treballats. El bateria era un tiu catxondo però amb una tècnica dubtosa i un so enllaunat i de joguina.

Allò que no ha de passar als concerts però sempre passa (i em fot de mala llet)
-El públic quan intenta aplaudir per animar l'artista. Normalment durant els 4 primers compassos la pulsació és prou digne i "la col.laboració percutiva" té certa gràcia. Ara bé, aviat l'audiència comença a entrebancar-se. Els aplaudiments deixen de ser gratitud i esdevenen puta confusió pel tiu que està sobre l'escenari i un maleït obstacle per la gent que vol escoltar la música i no l'art palmero de la penya.

-Frases. "Guapo" o "Torero" són casposes però acceptables. Curtes i espontànies. Ara bé, quan algun individu devot fa un manifest de més de tres paraules, normalment és inintel.ligible i se'n podria prescindir. Ahir es va escoltar "si que vienes tapadito maestro". En la frontera. "Chulo, a ver cuando me invitas a tu piso a tomar una cerveza y a cantar unv%43fddfskljsfdgn". Vergonya aliena.

-El pitjor. La gent que no tarareja una cançó, sinó que fa una interpretació non-stop paral.lela al concert. Normalment la paciència aguanta durant un tema. Penses "és comprensible, potser amb aquesta cançó es va enamorar, potser és un record de la infància...". Després te n'adones que no, que el tiu és un marciano que ha aterrat en aquest planeta i que no té cap noció de que molesta i embruta.


En fi, rock and roll i bon cap de setmana.

Toreros.

05 de maig, 2010

El meu alcalde és super guay

Jordi Hereu. Un idol. Un visionari. Una referència europea. Un icone del Mediterrani.

M'agrada que en Jordi confïi en la ciutadania. El tiu és un forjador de noves tendències que ha decidit dedicar 3.000.000 d'euros a dissenyar una proposta supercool: un referèndum per escollir el futur model de la diagonal amb 108 punts físics per votar (quin ganxo la clucada d'ulls a Lost!).

Jordi tiu, gràcies per fer sentir poderosa a la ciutadania. Sento confort quan un tema de mobilitat, d'oferta i demanda, de tarifació, d'assignació a la xarxa de transport, de repartiment modal, de replantació o no dels plataners de la diagonal, un tema sofisticat amb un fotimer de factors... sento confort quan el deixes en mans de la meva veïna que està zumbada, de teenagers de 16 anys, de milers de persones que els hi suda el rabo, de ni-nis i d'especuladors. I tres milions de leros usurpats dels nostres impostos és molta pasta, pavo.

Les ciutats estan vives i la reformulació dels seus espais és una oxigenació imprescindible de cara a les necessitats del segle XXI. Caldria però prioritzar les accions, emmarcar-les dins el panorama de crisis, caldria pensar amb el cap. Però això sí, mola deixar-se 3 milions de cuques muntant un tinglado que ens catapultarà com la capital mundial de la ultra democràcia social. Pallassades per ser super guay.



29 d’abril, 2010

Cacona

Avui he llegit una d'aquelles notícies que m'omplen de joia: una empresa que envia quilograms de caca a qui tu vulguis. Cada deposició és com una espècie de càstig que pots aplicar. Ademés pots gaudir de diferents categories, des d'una tifa de goril.la fins a generoses quantitats de femta d'elefant.

Immediatament he imaginat persones o entitats a les que ompliria de merda. Les meves propostes són:

- Aquest individu. Un líder musulmà que assegura que "prohibir el hiyab és un crim; la lapidació és llei de Déu". Espectacular. Aviam si una bona cagarada l'ajuda a corregir tanta ceguera fonamentalista i distorsió mental.

-També enviaria una bona dosi d'excrements als personatges que volen fer de la "tauromàquia" una assignatura d'escola. Sembla un malson però a certs indrets de la cova espanyolista raonen de manera pudent.

- Finalment enviaria una llepadeta al senyor Gordon Brown per les seves pífies microfòniques i a l'il.luminat del Camp Nou que va encendre els aspersors. Són petites relliscades que, al igual que una anxoveta, tot i el tamany petit fan molta pudor.


En fi, molta merda per tothom.

---En breu: RUTA GERAC 2010---

Salutacions

27 d’abril, 2010

L'ou

Etseib. Classe de "Projectes".

Després d'una sessió teòrica sobre gestió de projectes, posant èmfasi en la fiabilitat i sistemes de seguretat, el professor -un personatge d'i+D de la Seat-, ens ha fet una de les seves propostes freaks.

Calia posar en pràctica els coneixements aquirits i per equips i ajudats amb paper-celo-tisores, havíem de dissenyar un sistema per llançar un ou fresc des de la cafeteria del bar (alçada 7-8m. aprox) i amortiguar el xoc mantenint intacte l'elipsoide comestible. 10 minuts de temps i molta patillada.

El meu equip ha muntat unes oueres recobertes amb paper i un paracaigudes. El llançament s'ha fet des de velocitat inicial 0.

Miraculosament la caiguda ha sigut neta i el resultat sorprenent: l'ou és viu. Altres grups han patit esclafades importants.

M'agrada aquest professor que trenca la rutina de l'aula i aposta per treballar la intuició i la creativitat. Lliçó de vida.

Intuició: percepció íntima i instantània d'una idea.
Creativitat: capacitat de crear amb l'intel·lecte o la fantasia

24 d’abril, 2010

Cap de setmana

Si el cap de setmana tingués forma de llimona i l'exprimís, obtindria suc de:

1. L'Actuació de PunkyFruti a les Avellanes (Trobada general del CMS). Gran infraestructura, moviment d'autocars-nens-monitors amunt i avall i un peazo escenari preparat per trepitjar fort (amb tècnic de so inclòs). Les animacions acostumen a sortir bé quan els de sobre l'escenari ens ho passem bé. I jo vaig disfrutar com un camell. Probablement el més important haurà estat ficar-se a la pell dels escoltes i compartir des de dins un moment especial. Tants anys forjant tòpics i accentuant diferències absurdes, quan en el fons tots sortim de les mateixes arrels i caminem cap al mateix horitzó. Lliçó de fraternitat i ganes d'invertir recursos en PunkyFruti.

2. Parc Güell, passejos per la ciutat i altres redescobriments. Barcelona és balsàmica, m'ajuda a cuidar el sistema nerviós i asserena la meva vida agitada.

3. Dinar presentació amb els seus pares i els meus. Brindis i per molts anys.

4. Gustavo. És el nom d'una planta que m'he comprat. Mai m'ha seduït la botànica ni he dedicat energies en aprofundir-hi. Però els extrems s'han tocat i de tanta ignorància vaig voler submergir-m'hi tot fent un tour generós pels Navarro. Vaig adquirir en Gustavo, una planta estandard. La meva estimada també se n'ha comprat una, batejada com a Xesca. El repte és mimar-les, posa'ls-hi bona música perquè creixin robustes, presta'ls hi atenció plena, com un mandala. El joc consisteix en fer-les durar al màxim, la primera que es panseixi farà perdre l'aposta al propietari. No em fallis, Gustavo.

23 d’abril, 2010

Avui he descobert que:

1. Els membres del TC (Tribunal Constitucional) són dessignats pel rei. Ara entenc moltes coses. Jo creia que el monarca tan sols es dedicava a fer-se fotos pels segells. De fet el paio mundà és polifacètic. La tasca que realitza que més m'ha seduït és "concedir Títols nobiliaris i Grandezas de España". Grandezas de España i el fastigós món del protocol es mereix un article apart.

2. Significat de "argúcies" = argument fals presentat amb agudesa. A partir d'ara colaré SEMPRE aquesta paraula a les converses, independentment del context o l'adequació semàntica.

3. Cuba fa servir coloms missatgers per transportar resultats electorals.

4. El dolor i el plaer activen la mateixa zona del cervell. Curiós. Un orgasme bloqueja de manera natural el 50% del dolor. Fa gràcia com ho explica un neurocientífic nordamericà: "he pasado gran parte de mi vida dedicándome a la estimulación vaginal, profesionalmente hablando". Va en serio.

5. La capacitat de memòria d'un cervell són 2'5 Pb (petabytes). Equival a absorvir tot el que surt per la telivisió 24h durant 300 anys. És una dada curiosa alhora que inútil de saber.

6. Euronews (cadena europea de notícies non-stop) proposa crear un canal en català tipus 3/24 per tota europa. Falta l'acceptació del govern. La relació difusió/cost és força bona, tan de bo tiri endavant el projecte.

7. Cançó homenatge a Haiti amb Shakira, A. Sanz, Bebe, Macaco, Juanes, ... interessant.

8. Èxit d'empreses que basen la seva gestió en l'autofinaciació, sudant de préstecs bancaris. Exemple aquí.

9. Entorn virtual per apendre català destinat a qualsevol persona: Parla.cat
Tal i com s'explica en aquesta web: "Segons dades extretes de Google Analytics, Parla.cat ha rebut des de la seva obertura visites procedents d’un total de 148 països, destacant en els deu primers llocs Espanya, França, Estats Units, Alemanya, Itàlia, Regne Unit, Mèxic, Argentina, Canadà i Brasil."


Que gaudiu de la diada

Una abraçada

22 d’abril, 2010

Dia 1

Volia tornar a escriure. M'és terapèutic.

Ahir un disc em va ajudar a catalitzar aquest nou espai blogger:
Dia 1, Gossos.

Que la vida flueixi en forma de paraules,

BENVINGUT

"...Avui, avui he despertat, he fet una passa cap al lloc on he somiat. (...) Tot està bé, no has de patir per mi, és la meva aposta, algú en dirà destí... és la meva vida, que estic compartint"