Quan alguns es retorcen decebuts amb el final de Lost, quan altres elogien la sèrie, la trajectòria i el bon sabor de boca que ha anat destil.lant... jo, desfassat també en el temps, encara vaig per la meitat de la història. Concretament temporada 3 i un grapat de dubtes epistemològics.
Visc impermeabilitzant-me de comentaris, spoilers, gent tòxica que m'intenta explicar que "els reis són els pares". Els mitjans de comunicació es debaten entre exposar la sèrie Lost en genèric o entrar en detall i reventar-ho tot. Jo he de fugir d'això, taponant-me oïdes i evitant enfocar la mirada a revistes i diaris.
El més complicat és que la maleïda curiositat em devora... de tant en tant em radicalitzo i entro uns milisegons a Lostpedia i faig un imprimir pantalla mental del que veig, immediatament em retiro. També acostumo a ficar noms a "Google Imágenes" o pregunto informació a tot quisqui aviam si cau alguna pista. És el debat intern i absurd d'aquell que no sap veure una sèrie, d'aquell que preten ser responsable, que pot però no vol. En fi, com diria el meu mestre savi, "sóc víctima de la societat de la immediatesa". He de treballar la contenció. Val a dir no obstant, que afortunadament la sèrie la miro amb la xicota (a un ritme pausat) i això és un què (i un plus).
Total, que estic content de poder seguir mastegant la sèrie una bona temporada, gaudint de cada comentari examinat minuciosament, de cada rostre, de cada detall... bravo, Lost.
27 de maig, 2010
21 de maig, 2010
Bikram Ioga
Invitació temptadora feta realitat.
Pau Claris amb Gran Via. Barcelona.
Un escenari misteriós i potencialment freak.
Amb aquests ingredients ahir vaig participar d'una sessió de Bikram Ioga: 90 minuts de postures plastelinoides, a 40º de temperatura ("per prevenir lesions y eliminar toxines"). Excepcional.
La gent era mística, alliberada, anava semi nua amb un senzill tapa-rabos, físicament curtida i amb vida interior cultivada. Capacitat respiratòria d'iron man.
A la mitja hora jo estava estirat panxa enlaire delirant, deshidratat i lipotímic. Després em vaig recuperar. No obstant, tot i la manca absoluta d'hàbit m'agradaria repetir.
Per cert hi ha una oferta d'una setmana amb 7 classes consecutives per 15€, apart pots dutxar-te i et donen te.
En fi, va ser una estona xula per desconnectar i descobrir un món força interessant.
Com va dir el professor savi que ens va fer la classe,
Namaste
Bon cap de setmana!
PD: Gràcies I.G.J per la proposta i les converses delicathessen. Ets un crack ;)
20 de maig, 2010
A preu d'or
Marges comercials d'alguns productes d'ús convencional:
- Vi pres a un restaurant: 200%
- Crispetes venudes al cine: 900%
- SMS: 6500%
Sóc un analfabet i em pregunto per què passa. Ignorància del consumidor? Permissivitat de les administracions?
WTF!
BOICOT.
- Vi pres a un restaurant: 200%
- Crispetes venudes al cine: 900%
- SMS: 6500%
Sóc un analfabet i em pregunto per què passa. Ignorància del consumidor? Permissivitat de les administracions?
WTF!
BOICOT.
18 de maig, 2010
Puto metro
Cada cop que agafo el metro de Barcelona em sento com un hamster atrapat apunt de morir per fatiga tèrmica. La meva salut es ressenteix constantment de les fluctuacions de temperatura. Moriré jove per culpa del metro.
Suo, em descordo la camisa, m'empasso aires carregats, s'evapora la suor, tinc fred, estornudo, entro en un vagó i m'amputen els dits dels peus per un principi de congelació. Zero saludable. A partir d'ara: puto metro.
Antigament, el puto metro comptava amb ventil.lació forçada i respiradors a l'exterior. A tot arreu es gaudia d'una temperatura constant i acceptable. No era com una cova, fresca, però tampoc era una fregidora malèvola. En els últims anys però, s'ha abusat d'una obra del dimoni: l'aire acondicionat. Una tecnologia pecadora que ha seduït llars, oficines, cotxes i sobretot, el puto metro. Com a màquina frigorífica, el principi és simple. Tota la calor de l'interior del vagons, és expulsada a l'exterior (túnels, andanes, passadissos...).
El problema és que l'aire acondicionat al metro no està ben regulat. Per exemple, molts convois mantenen les portes obertes a l'inici de línia durant 15 minuts. Això implica un consum desorbitat i una ineficiència energètica insultant. A part les temperatures són exagerades i els sistemes de ventilació a les andanes ultra escassos.
En definitiva, molaria que els amics de TMB, a part de pujar les tarifes cada any, revisessin els sistemes de climatització en comptes de fotre anuncis sobre tonelades estalviades de Co2. Bla bla bla.
Suo, em descordo la camisa, m'empasso aires carregats, s'evapora la suor, tinc fred, estornudo, entro en un vagó i m'amputen els dits dels peus per un principi de congelació. Zero saludable. A partir d'ara: puto metro.
Antigament, el puto metro comptava amb ventil.lació forçada i respiradors a l'exterior. A tot arreu es gaudia d'una temperatura constant i acceptable. No era com una cova, fresca, però tampoc era una fregidora malèvola. En els últims anys però, s'ha abusat d'una obra del dimoni: l'aire acondicionat. Una tecnologia pecadora que ha seduït llars, oficines, cotxes i sobretot, el puto metro. Com a màquina frigorífica, el principi és simple. Tota la calor de l'interior del vagons, és expulsada a l'exterior (túnels, andanes, passadissos...).
El problema és que l'aire acondicionat al metro no està ben regulat. Per exemple, molts convois mantenen les portes obertes a l'inici de línia durant 15 minuts. Això implica un consum desorbitat i una ineficiència energètica insultant. A part les temperatures són exagerades i els sistemes de ventilació a les andanes ultra escassos.
En definitiva, molaria que els amics de TMB, a part de pujar les tarifes cada any, revisessin els sistemes de climatització en comptes de fotre anuncis sobre tonelades estalviades de Co2. Bla bla bla.
13 de maig, 2010
El sopar
Imagina’t que el teu jefe et convida a sopar a casa seva. Situació compromesa alhora que sorprenent. L’home es mostra molt atent i detallista, prepara amb il.lusió un àpat exquisit. Acceptes la invitació, et dirigeixes a casa seva. Salutacions, cordialitat, bon rotllo. Però t’asseus a taula i el món se’t cau a terra. Tot el sopar és una degustació de coliflor bullida, canapés de coliflor amb espuma de coliflor i esferificacions de coliflor, les postres són crema de coliflor i la beguda suc de coliflor fresquet. I tu odies la coliflor. L’home està pletòric amb el sopar excel.lent que ha preparat. Està desitjós de que t’agradi. Davant d’aquesta situació la pregunta és, i tu com reacciones?
Alguns s’ho menjarien per respecte, per no fer un lleig; altres, posarien excuses, “és que sóc al.lèrgic”; alguns ho tastarien una mica i després ho refusarien; altres, abans d’acceptar la invitació dirien què no els hi agrada, “vale más prevenir...”; alguns es negarien a menjar-s’ho, altres farien trampes i ho amagarien al tovalló....
Ahir. EADA. Conferència "Autoconeixement i eficàcia personal a l'empresa". Van fer servir aquesta situació per fer una metàfora: “I tu què et menges en el teu lloc de treball que no t’agrada?”. Quines reaccions tens? Potser t’has acostumat a fer allò que detestes, potser assumeixes que no tens més remei. O potser coneixes els teus valors i camines segons el teu full de ruta, passi el que passi, valent.
Algú va dir que si a través del sopar i d’empassar-s’ho tot i reventar, aconseguia un bon contracte i moria de fàstic, li seria igual que l’estigués esperant una ambulància: ho faria.
Missatge exprimible de tot plegat: en la mesura que un es cuida i es gestiona, serà capaç de treballar millor i de facilitar el treball als companys. Bon profit.
Alguns s’ho menjarien per respecte, per no fer un lleig; altres, posarien excuses, “és que sóc al.lèrgic”; alguns ho tastarien una mica i després ho refusarien; altres, abans d’acceptar la invitació dirien què no els hi agrada, “vale más prevenir...”; alguns es negarien a menjar-s’ho, altres farien trampes i ho amagarien al tovalló....
Ahir. EADA. Conferència "Autoconeixement i eficàcia personal a l'empresa". Van fer servir aquesta situació per fer una metàfora: “I tu què et menges en el teu lloc de treball que no t’agrada?”. Quines reaccions tens? Potser t’has acostumat a fer allò que detestes, potser assumeixes que no tens més remei. O potser coneixes els teus valors i camines segons el teu full de ruta, passi el que passi, valent.
Algú va dir que si a través del sopar i d’empassar-s’ho tot i reventar, aconseguia un bon contracte i moria de fàstic, li seria igual que l’estigués esperant una ambulància: ho faria.
Missatge exprimible de tot plegat: en la mesura que un es cuida i es gestiona, serà capaç de treballar millor i de facilitar el treball als companys. Bon profit.
11 de maig, 2010
Somni
El mon de la informatica musical em torna boig. He vist fer anar pistes, midis, audios i samplers un munt de vegades. Pero mai m'he tirat a la piscina.
Enregistrar emocions en forma de cançons es una eina personal que m'obsessiona. Els obstacles son economics, el material es car i la obsolescencia dels components pot ser un handicap. Pero reconec que muntar un micro home studio es un somni que arrossego des de fot anys. I que collons, amb la meva primera feina he estalviat suficient per poder-lo materialitzar.
Avui escoltava a l'ofici de viure una frase que deia alguna cosa aixi com "el pensament nomes conclou, en canvi les emocions generen accions". I frisso d'emocio quan hi penso; es innegable que la il.lusio m'ha indicat el cami.
Avui doncs decideixo tirar endavant el projecte.
Per molts anys, salut i soroll
------
Perdoneu pels accents, un maleit virus incrustat al meu PC m'impedeix escriure correctament. Alg´´u t´´e algun remei per resoldre aix``o?
Enregistrar emocions en forma de cançons es una eina personal que m'obsessiona. Els obstacles son economics, el material es car i la obsolescencia dels components pot ser un handicap. Pero reconec que muntar un micro home studio es un somni que arrossego des de fot anys. I que collons, amb la meva primera feina he estalviat suficient per poder-lo materialitzar.
Avui escoltava a l'ofici de viure una frase que deia alguna cosa aixi com "el pensament nomes conclou, en canvi les emocions generen accions". I frisso d'emocio quan hi penso; es innegable que la il.lusio m'ha indicat el cami.
Avui doncs decideixo tirar endavant el projecte.
Per molts anys, salut i soroll
------
Perdoneu pels accents, un maleit virus incrustat al meu PC m'impedeix escriure correctament. Alg´´u t´´e algun remei per resoldre aix``o?
07 de maig, 2010
Acuérdate de vivir...
Amb aquest títol Ismael Serrano va presentar per segona nit consecutiva el seu últim treball. Ahir el vaig anar a escoltar a l'Auditori amb el meu germà. Impressions diverses:
El que més em va agradar
- L'essència. Un recital on la veu, la guitarra, la poesia i el missatge de l'autor impregnen les parets de la sala i impacten contra la consciència del públic. I fa tremolar.
- El fil conductor (sorpresa) que vehiculava les cançons i feia de coixí introductori als temes.
El que es podria millorar
- La banda. Pel meu gust era força precària i els arranjaments estaven poc treballats. El bateria era un tiu catxondo però amb una tècnica dubtosa i un so enllaunat i de joguina.
Allò que no ha de passar als concerts però sempre passa (i em fot de mala llet)
-El públic quan intenta aplaudir per animar l'artista. Normalment durant els 4 primers compassos la pulsació és prou digne i "la col.laboració percutiva" té certa gràcia. Ara bé, aviat l'audiència comença a entrebancar-se. Els aplaudiments deixen de ser gratitud i esdevenen puta confusió pel tiu que està sobre l'escenari i un maleït obstacle per la gent que vol escoltar la música i no l'art palmero de la penya.
-Frases. "Guapo" o "Torero" són casposes però acceptables. Curtes i espontànies. Ara bé, quan algun individu devot fa un manifest de més de tres paraules, normalment és inintel.ligible i se'n podria prescindir. Ahir es va escoltar "si que vienes tapadito maestro". En la frontera. "Chulo, a ver cuando me invitas a tu piso a tomar una cerveza y a cantar unv%43fddfskljsfdgn". Vergonya aliena.
-El pitjor. La gent que no tarareja una cançó, sinó que fa una interpretació non-stop paral.lela al concert. Normalment la paciència aguanta durant un tema. Penses "és comprensible, potser amb aquesta cançó es va enamorar, potser és un record de la infància...". Després te n'adones que no, que el tiu és un marciano que ha aterrat en aquest planeta i que no té cap noció de que molesta i embruta.
En fi, rock and roll i bon cap de setmana.
Toreros.
El que més em va agradar
- L'essència. Un recital on la veu, la guitarra, la poesia i el missatge de l'autor impregnen les parets de la sala i impacten contra la consciència del públic. I fa tremolar.
- El fil conductor (sorpresa) que vehiculava les cançons i feia de coixí introductori als temes.
El que es podria millorar
- La banda. Pel meu gust era força precària i els arranjaments estaven poc treballats. El bateria era un tiu catxondo però amb una tècnica dubtosa i un so enllaunat i de joguina.
Allò que no ha de passar als concerts però sempre passa (i em fot de mala llet)
-El públic quan intenta aplaudir per animar l'artista. Normalment durant els 4 primers compassos la pulsació és prou digne i "la col.laboració percutiva" té certa gràcia. Ara bé, aviat l'audiència comença a entrebancar-se. Els aplaudiments deixen de ser gratitud i esdevenen puta confusió pel tiu que està sobre l'escenari i un maleït obstacle per la gent que vol escoltar la música i no l'art palmero de la penya.
-Frases. "Guapo" o "Torero" són casposes però acceptables. Curtes i espontànies. Ara bé, quan algun individu devot fa un manifest de més de tres paraules, normalment és inintel.ligible i se'n podria prescindir. Ahir es va escoltar "si que vienes tapadito maestro". En la frontera. "Chulo, a ver cuando me invitas a tu piso a tomar una cerveza y a cantar unv%43fddfskljsfdgn". Vergonya aliena.
-El pitjor. La gent que no tarareja una cançó, sinó que fa una interpretació non-stop paral.lela al concert. Normalment la paciència aguanta durant un tema. Penses "és comprensible, potser amb aquesta cançó es va enamorar, potser és un record de la infància...". Després te n'adones que no, que el tiu és un marciano que ha aterrat en aquest planeta i que no té cap noció de que molesta i embruta.
En fi, rock and roll i bon cap de setmana.
Toreros.
05 de maig, 2010
El meu alcalde és super guay
Jordi Hereu. Un idol. Un visionari. Una referència europea. Un icone del Mediterrani.
M'agrada que en Jordi confïi en la ciutadania. El tiu és un forjador de noves tendències que ha decidit dedicar 3.000.000 d'euros a dissenyar una proposta supercool: un referèndum per escollir el futur model de la diagonal amb 108 punts físics per votar (quin ganxo la clucada d'ulls a Lost!).
Jordi tiu, gràcies per fer sentir poderosa a la ciutadania. Sento confort quan un tema de mobilitat, d'oferta i demanda, de tarifació, d'assignació a la xarxa de transport, de repartiment modal, de replantació o no dels plataners de la diagonal, un tema sofisticat amb un fotimer de factors... sento confort quan el deixes en mans de la meva veïna que està zumbada, de teenagers de 16 anys, de milers de persones que els hi suda el rabo, de ni-nis i d'especuladors. I tres milions de leros usurpats dels nostres impostos és molta pasta, pavo.
Les ciutats estan vives i la reformulació dels seus espais és una oxigenació imprescindible de cara a les necessitats del segle XXI. Caldria però prioritzar les accions, emmarcar-les dins el panorama de crisis, caldria pensar amb el cap. Però això sí, mola deixar-se 3 milions de cuques muntant un tinglado que ens catapultarà com la capital mundial de la ultra democràcia social. Pallassades per ser super guay.
Les ciutats estan vives i la reformulació dels seus espais és una oxigenació imprescindible de cara a les necessitats del segle XXI. Caldria però prioritzar les accions, emmarcar-les dins el panorama de crisis, caldria pensar amb el cap. Però això sí, mola deixar-se 3 milions de cuques muntant un tinglado que ens catapultarà com la capital mundial de la ultra democràcia social. Pallassades per ser super guay.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)