Tot va començar com comencen les grans gestes: reinvindicant la virilitat dels presents i enaltint la èpica de la circumstància. Fer la Copa Nadal no és moco de pavo. Almenys per a mi. Nedar 200 metres protegit d’un banyador i barret de piscina, al port de Barcelona i a l’hivern (12º), era jugar a una espècie de ruleta russa: morir per hipotèrmia, morir per ingestió d’hidrocarburs al port de barcelona, morir per un trencament de fibres causat pel xoc tèrmic o sobreviure. Jo olorava la mort propera. Suc apart, a gran distància de la resta, la meva gran preocupació era la temperatura. Dies abans havia fet “entrenaments” consistents en flagelar el meu cos amb dutxes de 5 minuts amb aigua freda i banys de gel al gimnàs. No obstant sempre em retirava perquè no aguantava i em marejava. Intuïa que tenia poques qualitats per triomfar en la prova. La vida.
Els aspirants a fiambres vàrem ser finalment tres: el Pau, el Víctor i un servidor. La resta es van defecar a sobre i no van venir.
Dia de Nadal, 11:00 am. Maremàgnum. Em llevo i la meva creativitat es dispara imaginant excuses per tal de no haver-hi d’anar. L’ultraflato s’apodera de mi. El problema va ser que dies abans ja havia manifestat a tot el meu entorn que hi participaria. Vaig desitjar que caigués un meteorit i que s’anulés la cursa, o bé que algú dels presents també es rajés. El Víctor em va amenaçar durament si em retirava. El Pau em va parlar d’empenediment si no la feia, etcètera. La pressió i l’honor varen fer-me sortir del llit. Arribava tard. Sense esmorzar, vam pillar el metro amb el Pau i aviat vam trobar el Víctor.
Vestuari precari. Bossa regal. Ens canviem i ens fiquem un barnús. Ens pinten amb tàquer un número a l’espatlla. Em sento un tipo duro. Passegem pel Maremàgnum i semblem exhibicionistes. Jo menjo panses, avellanes i mitja pastilla de xocolata que després acabaré vomitant (flashforward). S’apropa la hora. A totes les categories hi ha flipats vestits de Reno o de Sirenita o gent grassa (envejable). Gent que va a passar-ho bé. A la nostra no. A la categoria absotula està plena de waterpolistes mazats i penya que va a fer marca. Passem els controls i el Víctor treu Vaselina. Ens untem. Cridem i aplaudim per generar calor (estem en banyador i descalços i bufa vent). Tot però és absurd, perquè ni estem suant ni res convida a refrescar-nos. Comença el compte enrere. Accedim a una plataforma mòbil que ens portarà enmig del port i serà l’inici de la prova. El terra està moll i se sent olor de petroli. Ara ja tot és irreversible. Ens freguem i fem saltirons absurds per generar calor inexistent. Pau crida “Espartanooos”, la gent contesta. A fora, a terra ferma, un fotimer d’espectadors ens observa.
Arriba el moment. Sense cap puto compte enrere: un crit de “YA!”. La gent es tira embogida a l’aigua. Procedeixo. Minut 0: caos i hiperventilació. Empasso aigua i nedo crol. Als 50m els braços moren i em costa respirar. Estic immers en un infern però he d’arribar al final. Nedo esquena per alliberar el tòrax de la fredor. Mareig i pressió al pit. Emcagoenlaputa. Però impossible abandonar. 4 minuts d’agonia. Sortim de l’aigua, ens trobem al Josep Casal i ens fa una fota. M’assec el terra exhaust. Martillazos al cap i ganes de potar. Algú em serveix un sopa calenta. L’instint de supervivència em fa aixecar, vestir i buscar un raconet per extreure les avellanes, la xocolata i el petroli. Fantàstica experiència que no repetiré mai més. Compartim impressions amb els presents. El Pau diu que tampoc repetirà i el Víctor diu que l’aigua no està tan freda. Sense cap mena de dutxa i deixant que el fred penetri, marxem somrients cap a casa sabent que ha sigut una puta merda però que l’experiència viscuda i el repte assolit han valgut la pena. Gran dia de Nadal.
