Després dels pintxos, el txacolí i el pessic còmplice del País Basc. Després d'haver-nos fotut com el quico al Petritegi frissant amb un churrascot i un bany de sidra. Després d'haver-nos retrobat amb els amfitrions de la terra, infalibles i encantadors com sempre. Després d'haver-me entrenat durant un mes amb l'objectiu de plantar cara al meu genoll trencadís. Després d'escalfar i córrer i ennuegar-me perquè em salten les llàgrimes quan aprecio la gentada que ha sortit al carrer. Després de tot això només puc sentir-me pletòric per haver acabat amb el cap ben alt la Behobia 2011, la meva primera mitja marató. Dues hores i cinc minuts per superar el propi límit i compartir el sabor de la victòria.
Gràcies per la saviesa del Toni, la disciplina de l'Ignasi, el tecnicisme del Roger, les sentències del Pau, els ànims del Víctor, la lleugeresa del Marc, el somriure de la Glòria, la seguretat del Paco, la constància de l'Óscar i la incondicionalitat del Carles, gràcies perquè heu sigut l'empenta invisible que em va ajudar a creuar la meta. Inoblidable l'oso ondo, les banderes i les reivindicacions, les olors, la devoció d'un poble cosí germà, els càntics que t'ericen la pell, el repic de mans amb els nens que criden el teu nom. Impagable i repetible. Korrikalaris per molts anys.
