I després de molt de temps, em miro al mirall

Feliç 1985, 1986, 1987, 1988, 1989, 1990, 1991, 1992, 1993, 1994, 1995, 1996, 1997, 1998, 1999, 2000, 2001, 2002, 2003, 2004, 2005, 2006, 2007, 2008, 2009, 2010, 2011, 2012.

Feliç dia de la República

En Juancar i companyia estan superant l'inimaginable. Increïbe la coincidència de fets fatídics que s'han esdevingut a la nostrada Corona. Humoristes de tot el país deuen estar fregant-se les mans.

Em quedo bocabadat amb el patetisme monàrquic, amb l'antiexemple, amb el surrealisme caspós de cada escena dels Borbons. Un gendre estafador que els ha fet passar vergonya i que se'ns ha mofat a la cara en plena crisi financera. Un nét petit de pensar que s'automutila practicant tir (ultra educatiu) de manera il·legal amb el consentiment del seu pare, residu de la família Borbó. Uns pressupostos esperpèntics que s'alimenten de la contribució de tots plegats. I un rei que, sota la closca de campetxano, aprofita la bona temporada de caça bostwanesa per assassinar elefants i trencar-se el maluc. Es de ser inútiles, diuen.

Recordo estusiasmat en Juancar en el discurs de Nadal: com reivindicava el bon exemple, la diplomàcia, l'eufemisme, el seny i l'esforç. Quin sentit té una figura analfabeta, vitalícia i antidemocràtica en ple segle XXI? El cap de l'exèrcit? L'home dels segells? L'home del por que no te callas? El gag del Toni Albà al Polònia?

"El que realment m'acollona, el que em té aclaparat, és que sigui la corona l'únic que li brilli al cap". Paraula de Titot.

Quan els somnis es fan realitat...

Som-hi!

(Crònica obligada a la tornada)

13 anys de la mort d'en Carles Sabater

NO VOLVERÉ A SER JOVEN
Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

Jaume Gil de Biedma

5 anys

Sense gaires pretensions, vam sorprendre'ns amb un del millors viatges.

Increïble Roma.

Increïble Tu.

Avui, per fi

Avui, per fi. Dia important en la meva vida d'estudiant.

Després d'un any de petites victòries i d'uns quants maldecaps, amb el regust de la feina ben feta i amb les ganes de tancar una etapa, he entregat el meu projecte final de carrera a l'ETSEIB. Increïble moment!

Increïble també l'estacada que m'han clavat per la matrícula: 500 cuques. Calia? Que jo sàpiga no he gaudit de cap material, classe magistral, laboratori, espai equipat. I les còpies del projecte (200 cuques més) se les queda el registre de l'ETSEIB. Estimadíssima universitat púbica.

Bé doncs aquí incrusto l'estampa del dia: la portada.

Un altre dia explicaré en què ha consistit tot plegat... =)

Una abraçada

Perquè sóc fan d'Spotify

1. Perquè hi ha alta qualitat i sobretot altíssima varietat.

2. Perquè per 4 euros al mes ja no em baixo música i em puc reconciliar amb el "piratilla" que havia estat fa uns anys. Han creat un nou model de compartir música més o menys raonable (mòdic preu pel client i remuneració -austera- per l'autor depenent del tràfic).

3. Perquè han sabut créixer i integrar 2 grans eines amb enorme futur: U) les xarxes socials DOS) les aplicacions de mòbil. Puc compartir i escoltar la música dels meus contactes de feisbuc (inclús subscriure-m'hi) i també baixar-me aplicacions per "jugar" amb la música.

4. Perquè cada dia descobreixo un munt de nous grups i matissos que em tornen boig. I gaudeixo.

5. Perquè és una plataforma neta, navegable i ben estructurada. Xapó.

Adaptant-me als nous temps i com va dir Nietsche, "sense música la vida seria un error".

Salutacions

Llista meva d'espotifai

Catalanoparlants?

De vegades en alguns entorns em sento estrany perquè parlo en català. Massa sovint el castellà impera en els hospitals, en multinacionals, als centres comercials. És la llengua per defecte? És la llengua prudent que assegurarà que ens entenguem? Molts cops he sigut espectador de converses entre catalanoparlants materns que -desarrelats i cauts- enceten una conversa d'ascensor en castellà. Absurd. De vegades el catalanoparlant opta pel castellà per garantir l'aprovació, acceptant que la seva llengua és submisa i provincial.

Les llengües són riquesa que cal potenciar, un vehicle per comunicar-se i un tret identitari que sintetitza anys d'història. Defensar el català en cap cas és atacar el castellà, però a Catalunya n'hem de poder fer ús sense recança; i si s'escau, fer pedagogia amb el cap ben alt.

"La llengua no desapareix perquè els que no la saben no l'aprenguin, sinó perquè els que la saben no la parlen".

Salut

Furgoaddictes i Cims: passió a la televisió

Aquesta setmana he gaudit un cop més amb la última entrega del programa "Furgoaddictes" i amb l'estrena del programa "Cims".

Furgoaddictes fa reportatges sobre el món dels viatges en furgoneta, amb protagonistes pintorescos, amb rutes apassionants, amb consells, experiències i possibilitats.

Cims convida a un personatge català de renom a pujar una muntanya emblemàtica de Catalunya. És una combinació de natura, d'esforç en equip, d'entrevista i de reflexió espontània a cada passa.

Ambdós formats em sedueixen i me n'adono que tenen característiques semblants:

- Pressupostos austers però una delicada producció, fotografia i música.

- Combinació de natura, viatge, ruta, retorn a l'essencial.

- Són idees fruit d'una passió.

Aquesta última idea és la que més m'interpel·la. Tant el Marià Minyo (Furgoaddictes) com el Rogeli Vàzquez (Cims) són personatges que han fet de la seva passió un manera de viure. M'agrada la gent que viu intensament els seus somnis i és valenta per fer-los realitat. Són malanomenats freaks en la seva matèria. Combinen devoció i vocació en modus vivendi. M'agrada que facin la passa i creïn productes que engresquin al gran públic, que transmetin la mateixa passió que ells duen a dins.

Us convido a que els hi feu una ullada i gaudiu del bon treball dels seus creadors.

Felicitats i molta sort

Escòcia: enveja i retret

Enveja:

- A Escòcia els polítics accepten referèndums sense por a que el poble parli. Aquí un referèndum provocaria urticària a la melsa dels polítics.

Retret:

- Un referèndum ha de presentar les dues polaritats: el SÍ i el NO. No mola que hi hagi la opció "apostar per més autogovern". Això és un gris insípid, és ambigüetat, és sucar les cames amb por a llençar-se a l'aigua.

En fi, esperem que Catalunya i Espanya prenguin nota i tan de bo un dia el poble tingui la llibertat per escollir.

La cançó que no em trec del cap:

Aquests dies escolto el disc entusiasta de la Rosana. Injecció de senzillesa i vitalitat. Aquí la cançó que més m'agrada. Bon dia!

Una abraçada

Francesc Torralba

Si a la vida hi ha 10 paios vius amb qui m'agradaria compartir un sopar, un d'ells és en Francesc Torralba. Un savi. Un poeta de l'assaig que sap verbalitzar allò que per mi és caos o és lingüísticament intangible. Un ídol quotidià que admiro des de fa temps. Som-hi.

Aquesta setmana el somni s'ha fet realitat. Un mail innocent va ser suficient per convidar a sopar a casa del JMA el personatge en qüestió. En Francesc va acceptar gratuïtament la invitació i sense conèixer-nos mútuament, vàrem compartir embutits, torrades i uns postres casolans excel.lents amb tot el grup de joves.

Fàcilment va estructurar un discurs entusiasta sobre l'amor, la vocació i el sentit de la vida. També vàrem parlar de running, de religió, de valors. A part de savi, el paio és un gran comunicador. Precís i diàfan. Tot i que m'hagués agradat establir més diàleg i menys monòleg, crec que l'experiència va ser interpel·ladora per a tots els presents. Altament repetible.

Content i amb ganes de més, gràcies Francesc per la teva disponibilitat!

I gràcies també JMA per la teva hospitalitat,

Salutacions i... a seguir somiant.

2012... sensefiltres is back!

Amb il.lusió! renovada i amb l'objectiu personal de fer repàs a les coses interessants que s'esdeven al meu voltant, reestreno blog. Seran tres minuts de preparació. Serà mig minut de lectura. Vivim en l'era de la infoxicació, crec que com a mínim val la pena compartir les troballes.

I per començar penjo un vídeo musical que m'ha captivat durant les 24h. que em precedeixen. De vegades em pregunto què queda per inventar en el món de la música. Això:

Senzillesa, melodia i creativitat que no em puc treure del cap.

Fins demà.