Costa encaixar al 100% amb un partit. Hi ha qui vota per eliminació, per tradició o perquè està conveçut d'un ideal. A priori a mi m'ha costat entrar en l'engranatge de les eleccions, inicialment desencisat per les males praxis a les que estem habituats (hipocresia i corrupció). I més tenint en compte que les veritables decisions no les prenen els polítics ni el poble, sinó les empreses i els interessos econòmics. La política doncs es fa indigesta i sovint decepcionant. Espuma. Fred polar. Paper mullat.
Boicot? A les empreses sí. Però no a la política. Costa no obstant tornar a tenir fe. Les eleccions però no n'han de tenir la culpa: és una eina que cal utilitzar a fi de bé. Per la democràcia i per la llibertat i per la responsabilitat que tenim com a ciutadans. I particularment em produeix trempera quan veig tant de revolt als mitjans, a les enquestes, a les converses de cafè. M'agrada que gent adormida políticament parlant, se senti interpel.lada i s'intenti posicionar. Em reconcilia amb la política. M'agrada que hi hagi partits plurals. Coneixem els peixos grossos (CiU, PSC, PP...) però hi ha una amalgama d'òptiques ben diversa i ben desconeguda com per exemple partits anticapitalistes (Des de baix), partits dels pensionistes (PDLPEA) o partits a favor dels lliures accessos a la cultura (Partit Pirata). Vegis wikipedia.
M'agrada que la gent indagui, que no vengui el seu vot, que exigeixi compromisos, que despotriqui i insulti quan és merescut. Gent que intenti establir ponts, afinitats, pactes morals. Ningú té porexpan al cervell, tothom pot dir la seva. Que la gent surti de casa i vagi a votar!
En fi, gaudeixo molt d'aquests dies. La prèvia a l'orgasme de la democràcia: les ereccions.
Que guanyi el millor -o el menys pitjor-.
Salut
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada