En Juancar i companyia estan superant l'inimaginable. Increïbe la coincidència de fets fatídics que s'han esdevingut a la nostrada Corona. Humoristes de tot el país deuen estar fregant-se les mans.
Em quedo bocabadat amb el patetisme monàrquic, amb l'antiexemple, amb el surrealisme caspós de cada escena dels Borbons. Un gendre estafador que els ha fet passar vergonya i que se'ns ha mofat a la cara en plena crisi financera. Un nét petit de pensar que s'automutila practicant tir (ultra educatiu) de manera il·legal amb el consentiment del seu pare, residu de la família Borbó. Uns pressupostos esperpèntics que s'alimenten de la contribució de tots plegats. I un rei que, sota la closca de campetxano, aprofita la bona temporada de caça bostwanesa per assassinar elefants i trencar-se el maluc. Es de ser inútiles, diuen.
Recordo estusiasmat en Juancar en el discurs de Nadal: com reivindicava el bon exemple, la diplomàcia, l'eufemisme, el seny i l'esforç. Quin sentit té una figura analfabeta, vitalícia i antidemocràtica en ple segle XXI? El cap de l'exèrcit? L'home dels segells? L'home del por que no te callas? El gag del Toni Albà al Polònia?
"El que realment m'acollona, el que em té aclaparat, és que sigui la corona l'únic que li brilli al cap". Paraula de Titot.
