Cada cop que agafo el metro de Barcelona em sento com un hamster atrapat apunt de morir per fatiga tèrmica. La meva salut es ressenteix constantment de les fluctuacions de temperatura. Moriré jove per culpa del metro.
Suo, em descordo la camisa, m'empasso aires carregats, s'evapora la suor, tinc fred, estornudo, entro en un vagó i m'amputen els dits dels peus per un principi de congelació. Zero saludable. A partir d'ara: puto metro.
Antigament, el puto metro comptava amb ventil.lació forçada i respiradors a l'exterior. A tot arreu es gaudia d'una temperatura constant i acceptable. No era com una cova, fresca, però tampoc era una fregidora malèvola. En els últims anys però, s'ha abusat d'una obra del dimoni: l'aire acondicionat. Una tecnologia pecadora que ha seduït llars, oficines, cotxes i sobretot, el puto metro. Com a màquina frigorífica, el principi és simple. Tota la calor de l'interior del vagons, és expulsada a l'exterior (túnels, andanes, passadissos...).
El problema és que l'aire acondicionat al metro no està ben regulat. Per exemple, molts convois mantenen les portes obertes a l'inici de línia durant 15 minuts. Això implica un consum desorbitat i una ineficiència energètica insultant. A part les temperatures són exagerades i els sistemes de ventilació a les andanes ultra escassos.
En definitiva, molaria que els amics de TMB, a part de pujar les tarifes cada any, revisessin els sistemes de climatització en comptes de fotre anuncis sobre tonelades estalviades de Co2. Bla bla bla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada